La geopolítica no és més que la interpretació geogràfica dels fenòmens polítics. L'anàlisi espacial s’orienta sobretot a identificar els estats, entesos aquests com a mòduls territorials, cadascun dels quals és capaç de generar un poder singular propi. Un poder que, més enllà de les fronteres, pot arribar a tenir una repercussió enorme en el funcionament del sistema món: en les idees, la societat i en l’economia. Per tant, l’estat és la màxima expressió territorial, el mirall on es reflecteixen les dinàmiques humanes.
La història ens diu que el món és un sistema d’estats on s’hi manifesten successivament xocs de poder entre diferents subjectes, és a dir, els estats igual que els homes competeixen de manera innata per imposar-se. La finalitat de tot plegat no rau tan en assegurar la confecció d’un nou ordre mundial, el que realment preval és posseir el poder per imposar les idees als demès, i la capacitat de perpetuar-se en l’espai i en el temps. Així és com s’inicia un cicle hegemònic. El concepte d’hegemonia es pot extrapolar a diversos camps de la vida: la moda, la música, les empreses... sense anar més lluny, quantes vegades hem utilitzat les paraules cicle i hegemonia en el món del futbol?
Diu l’economista rus N. D. Kondratieff, que els cicles hegemònics poden durar més o menys, però que tots es caracteritzen per contenir 4 fases fonamentals. Potser aquestes 4 fases poden ajudar a llegir millor què carai ha passat amb el cicle que Rijkaard va encetar ara fa quatre anys i escaig. Valgui un petit viatge en el temps per etiquetar amb objectivitat, la trajectòria de l’equip.
En el seu primer any, Rijkaard es menja els torrons estant el Barça a quinze punts del Madrid, però a la segona volta l’equip remunta el vol i posa en qüestió el sistema de valors dominant. És la fase anomenada ascens de l’hegemonia.
La temporada següent coincideix amb la fase de triomf de l’hegemonia. L’entitat innova la maquinària blaugrana, que s’imposa per davant del sistema de valors i guanya la primera lliga de l’era Rijkaard. L’equip canvia el bon futbol pel futbol en majúscules. En la tercera temporada, l’equip arriba a la seva màxima plenitud: la innovació és acceptada, s’estén i s’imposa com a model. L’equip es doctora a París i enceta la fase de maduresa de l’hegemonia, així de fàcil, amb un obrir i tancar d’ulls.
Uns mesos després de guanyar la final, l’equip experimenta una pèrdua d’identitat sense precedents, els jugadors cauen en una mena d’autocomplaença que els manté en un estat apàtic permanent, i dels set títols possibles, no en flairem ni un. Al mundial de clubs, el cicle de Rijkaard inicia la fase de decadència de l’hegemonia, una fase que a dia d’avui encara no hem superat.
La història ens diu que el món és un sistema d’estats on s’hi manifesten successivament xocs de poder entre diferents subjectes, és a dir, els estats igual que els homes competeixen de manera innata per imposar-se. La finalitat de tot plegat no rau tan en assegurar la confecció d’un nou ordre mundial, el que realment preval és posseir el poder per imposar les idees als demès, i la capacitat de perpetuar-se en l’espai i en el temps. Així és com s’inicia un cicle hegemònic. El concepte d’hegemonia es pot extrapolar a diversos camps de la vida: la moda, la música, les empreses... sense anar més lluny, quantes vegades hem utilitzat les paraules cicle i hegemonia en el món del futbol?
Diu l’economista rus N. D. Kondratieff, que els cicles hegemònics poden durar més o menys, però que tots es caracteritzen per contenir 4 fases fonamentals. Potser aquestes 4 fases poden ajudar a llegir millor què carai ha passat amb el cicle que Rijkaard va encetar ara fa quatre anys i escaig. Valgui un petit viatge en el temps per etiquetar amb objectivitat, la trajectòria de l’equip.
En el seu primer any, Rijkaard es menja els torrons estant el Barça a quinze punts del Madrid, però a la segona volta l’equip remunta el vol i posa en qüestió el sistema de valors dominant. És la fase anomenada ascens de l’hegemonia.
La temporada següent coincideix amb la fase de triomf de l’hegemonia. L’entitat innova la maquinària blaugrana, que s’imposa per davant del sistema de valors i guanya la primera lliga de l’era Rijkaard. L’equip canvia el bon futbol pel futbol en majúscules. En la tercera temporada, l’equip arriba a la seva màxima plenitud: la innovació és acceptada, s’estén i s’imposa com a model. L’equip es doctora a París i enceta la fase de maduresa de l’hegemonia, així de fàcil, amb un obrir i tancar d’ulls.
Uns mesos després de guanyar la final, l’equip experimenta una pèrdua d’identitat sense precedents, els jugadors cauen en una mena d’autocomplaença que els manté en un estat apàtic permanent, i dels set títols possibles, no en flairem ni un. Al mundial de clubs, el cicle de Rijkaard inicia la fase de decadència de l’hegemonia, una fase que a dia d’avui encara no hem superat.
És evident que el Barça no ha trobat els mecanismes suficients per perpetuar-se en el temps, ja sigui per la incúria de la directiva, la negligència del cos tècnic o l’actitud abjecte d’alguns dels integrants de la plantilla. En tot cas, és un fet constatable – més encara després de la bufetada del Madrid – que cal girar full i parar de lamentar-se. Com es gira full? Fàcil. Messi, Bojan i el gran Iniesta de colofó. Com parem de lamentar-nos? ...Tant de bo algun dia trobem el remei que ens curi a petits i grans d’aquest mal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada