divendres, 25 de juliol del 2008

El CB Girona renuncia a continuar en la Lliga ACB

El Club Básquet Girona ha renunciat a continuar en la Lliga ACB, a causa de qüestions econòmiques, amb la qual cosa posa fi a una trajectòria de 20 anys (des de la campanya 1988-89 a la passada) en la màxima categoria del basquetbol espanyol.

La difícil situació econòmica per la que travessa l'entitat hi ha estat un escull insalvable, tal com ha reconegut el portaveu del consell d'administració, Santi Sardà.

"El Basquet Girona no s'inscriurà en l'ACB i no competirem aquest any al màxim nivell com teníem previst. Hem d'agrair a tots els que han fet l'esforç d'ajudar-nos. Hem fet tot el que hem pogut", ha explicat.

L'ACB havia fixat per a avui la data límit perquè l'entitat gironina presentés un pla de viabilitat per al seu projecte.

Pròximament es dissoldrà la Societat Anònima Esportiva i el club continuarà amb el basquetbol de base.

Font: Diari de Girona

dimarts, 22 de juliol del 2008

El Girona FC plagia la samarreta de l'ECV

Ahir es van incorporar als entrenaments els jugadors del Girona FC, que aquesta temporada defensaran els colors a la Segona Divisió espanyola.

La sorpresa de l'entrenament d'ahir, a part de les 8 cares noves, va ser la indumentaria d'entrenament del Girona FC, que recorda a la samarreta de l'Exèrcit de la Cinta Vermella.

Des de l'equip de redacció de l'ECV, agraïm aquest homenatge cap al nostre club.

dijous, 17 de juliol del 2008

Coherència i agraïment

Hi ha una part de l’afició que segueix recordant aquestes últimes setmanes per la meritòria moció de censura d’Oriol Giralt i l’amotinament de vuit directius de la junta de Joan Laporta. Dos successos que van agafats de la mà, valgui la redundància, l’efecte causa-conseqüència del galimaties que s’ha instal·lat a la casa del barcelonisme. Ara Joan Laporta, que ha confessat sentir-se més sol que mai, espera redreçar el timó d’un vaixell que navega a la deriva i que necessita de pressa vents vigoritzats que li siguin favorables per emprendre de nou el viatge cap a Ítaca. En Pep, un home savi, integra i just comandarà la nova tripulació mar enllà, sense masses contemplacions i prometen molt d’esforç i sacrifici als socis i simpatitzants. Qui sap si arribarà lluny però per provar que no quedi. En tot cas és condició sine quanum demanar seny a aquells que per bé o per mal mantenen el dret de governar el destí de la companyia: si a mitja temporada el vaixell comença a fer aigües, el màxim mandatari del club haurà d’actuar amb la mateixa coherència que aquests dies ha predicat, que no li tremoli el pols a l’hora de fer la maleta i abandoni la nau sense fer massa soroll, no fos cas que més endavant la conjuntura empenyés a fer-lo passar per la quilla. Sobretot no passi com amb d’altres episodis no massa llunyans on han pagat justos per pecadors.

En canvi hi ha d’altres aficionats que durant aquests dies han deixat de capficar-se amb els problemes que pateix el Barça a nivell institucional per a seguir en detall l’evolució de l’èxode de Ronaldinho, bé cap a Milà o bé a Manchester. Fa gairebé una setmana, diversos mitjans de comunicació varen anunciar el fixatge de Dinho (com el coneixen a Milà) pel club rossoneri. Ara que ja és un fet consumat, se’m fa difícil no dedicar uns minuts al Gaúcho i pensar amb ell com l’artista més gran del futbol contemporani. Qui ha estat l’artífex del Barça dels últims anys mereix un últim moment de glòria, i potser millor recordar-lo per la seva bona obra com a jugador que no pas per la seva mala vida com a persona. Ara que el geni i figura ja ha marxat és inevitable mirar enrere i sentir una profunda nostàlgia – acte molt arrelat a la manera de ser del culer i que denota cert escepticisme a l’hora d’encarar el futur –, no importen els seus dos últims anys, ja ens afanyarem a córrer una espessa cortina que li tapi les vergonyes, no remenarem en el seu lamentable estat físic, la ineptitud amb els companys, el seu derrotisme, les festes que s’ha muntat... de la caiguda del mite ja se’n ha dit molt. La sortida, pactada, era la millor de les opcions i totes dues parts ho sabien del cert. Un equip com el Milan és un bon destí per reinventar-se o acabar-se de destruir. D’ell depèn escriure una nova pàgina de la seva vida o acabar-se d’ensorrar en l’equívoc paper del victimisme. Alguns ja fan córrer el rumor que d’aquí un temps, en Ronnie tornarà al Camp Nou per rebre l’homenatge que realment es mereix un jugador de la seva talla. No dubto que Ronaldinho encara tindrà l’oportunitat de despedir-se del Barça, trencant així la mala astrugància dels cracks que surten per la porta del darrere, però repeteixo, sempre hi quan la seva vida prengui el camí de la redempció i abandoni el de l’èxit.

Ronaldinho



Ronaldinho fitxa pel Milan descartant les ofertes del Manxester City i l'ECV.


dimarts, 15 de juliol del 2008

Ronaldo



Ronaldo ja té el perfil per ser jugador de l'ECV.

dilluns, 7 de juliol del 2008

Per Laporta de servei

Joan Laporta compareix en roda de premsa al Camp Nou després que el president de la mesa i el promotor del vot de censura hagin fet acte de presència. El seu posat és fibrós però no aconsegueix amagar el seu profund patiment. La mirada el delata. Abans, mentre les taules electorals compten i recompten els vots, algunes personalitats apareixen pel televisor i fan múltiples especulacions sobre la decisió final d’en Joan. La majoria coincideixen unànimement: Laporta està ferit de mort. El revés és contundent però no definitiu perquè el president encara té temps d’agafar-se als estatuts del club per salvar el càrrec, com a màxim fins d’aquí dos anys. L’Oriol Giralt no ho diu de forma explícita davant dels mitjans, però espera amb candaletes que Laporta surti del bunker i anunciï la seva dimissió; sap que no ha aconseguit el suficient número de vots per fer neteja del “palco” per la via ràpida, però entén que moralment és gairebé impensable que el president pugui continuar el seu mandat sota aquest clima de crispació i de fractura.
Ara sí, el president surt. Es nota que pateix però ha tingut temps d’envalentir-se amb una petita dosi de prepotència barata, digna del Laporta que durant els dos últims anys ens ha tingut acostumats. La seva decisió és arriscada i plena d’interrogants. Ell diu que d’il·lusió i de treball no en faltaran, però així n’hi ha prou? Què passarà si la pilota no entra? Quin model de club ens espera fins al 2010? De ben segur que la guerra declarada entre “laportistes” i “rossellistes” portarà cua, el Barça (entenen el Barça com a institució) pot ressentir-se d’aquest enfrontament dialèctic. El risc de desgovern serà altíssim si la fractura social prospera, i ja no parlem de l’aficionat culer que no en perdonarà ni una si l’equip no guanya ni tampoc si el president torna a fer-ne alguna de les seves.

Laporta diu que no, que la situació d'ara no és la mateixa que fa deu anys, però molt em temo que s'equivoca. Aleshores un jove advocat amb ganes de menjar-se els més de vint anys de nuñisme va deixar entreoberta la porta a un barcelonisme més dialogant, més democràtic i sobretot més unit. Al 2003 arribava la confirmació i el president més votat de la història del club obria del tot la porta de l’èxit esportiu i també institucional. Han passat cinc anys. En un temps rècord, Joan Laporta s’ha guanyat la mateixa mala reputació que Nuñez va merèixer després de dos dècades a la presidència, realment un fet horrorós, però que no deixa de ser significatiu i fins i tot m’atreviria a dir que històric també. A dia d’avui, Laporta ja no és ni simpàtic, ni dialogant i molt menys il·lusionant, ha dilapidat tot el crèdit i ja no desperta cap tipus de confiança. Ell diu que continua i els seus motius tindrà, promet ser el mateix d’abans, el del principi... No dubto que s’estima el Barça, si d’una cosa dubto és que sigui realment capaç de retrobar la seva millor versió, primer perquè com a culer està tremendament fotut i segon perquè l’home que és colèric no ho és per atzar.

dijous, 3 de juliol del 2008

Golejadors 08/09

15 gols: Aleix (Aspurtits 1; Black Eagles 3; Ambientolats 3; Escopinyes 2; Sector del Vici 1; La Parra 4; Juventus 1;)
8 gols: Gaspi (Aspurtits 3; Black Eagles 2; Ambientolats 1; Escopinyes 2; Juventus 1;)
6 gols: Hugas (Nueva Asia 1; Lo+gran 2; Aspurtits 1; Equipo B 1; Sector del Vici 1; La Parra 1;)
6 gols: Marcel (Nueva Asia 2; Ambientolats 1; Escopinyes 2; Green Team 1;)
5 gols: Ramsès (Ambientolats 2; Escopinyes 2; Juventus 1;)
2 gols: Iván (Lo+gran 1; Plateam 1)
2 gols: Andreu (Plateam 1; Equipo B;)
2 gols: Xevi Arumí (Ambientolats 1; Green Team 1;)
1 gol:
Pol (Lo+gran 1)
1 gol: Marçal (Black Eagles 1;)
1 gol: Enric C. (Ambientolats 1;)
1 gol: Rovira (Escopinyes 1;)
1 gol: Ramon R. (Green Team 1;)