dijous, 17 de juliol del 2008

Coherència i agraïment

Hi ha una part de l’afició que segueix recordant aquestes últimes setmanes per la meritòria moció de censura d’Oriol Giralt i l’amotinament de vuit directius de la junta de Joan Laporta. Dos successos que van agafats de la mà, valgui la redundància, l’efecte causa-conseqüència del galimaties que s’ha instal·lat a la casa del barcelonisme. Ara Joan Laporta, que ha confessat sentir-se més sol que mai, espera redreçar el timó d’un vaixell que navega a la deriva i que necessita de pressa vents vigoritzats que li siguin favorables per emprendre de nou el viatge cap a Ítaca. En Pep, un home savi, integra i just comandarà la nova tripulació mar enllà, sense masses contemplacions i prometen molt d’esforç i sacrifici als socis i simpatitzants. Qui sap si arribarà lluny però per provar que no quedi. En tot cas és condició sine quanum demanar seny a aquells que per bé o per mal mantenen el dret de governar el destí de la companyia: si a mitja temporada el vaixell comença a fer aigües, el màxim mandatari del club haurà d’actuar amb la mateixa coherència que aquests dies ha predicat, que no li tremoli el pols a l’hora de fer la maleta i abandoni la nau sense fer massa soroll, no fos cas que més endavant la conjuntura empenyés a fer-lo passar per la quilla. Sobretot no passi com amb d’altres episodis no massa llunyans on han pagat justos per pecadors.

En canvi hi ha d’altres aficionats que durant aquests dies han deixat de capficar-se amb els problemes que pateix el Barça a nivell institucional per a seguir en detall l’evolució de l’èxode de Ronaldinho, bé cap a Milà o bé a Manchester. Fa gairebé una setmana, diversos mitjans de comunicació varen anunciar el fixatge de Dinho (com el coneixen a Milà) pel club rossoneri. Ara que ja és un fet consumat, se’m fa difícil no dedicar uns minuts al Gaúcho i pensar amb ell com l’artista més gran del futbol contemporani. Qui ha estat l’artífex del Barça dels últims anys mereix un últim moment de glòria, i potser millor recordar-lo per la seva bona obra com a jugador que no pas per la seva mala vida com a persona. Ara que el geni i figura ja ha marxat és inevitable mirar enrere i sentir una profunda nostàlgia – acte molt arrelat a la manera de ser del culer i que denota cert escepticisme a l’hora d’encarar el futur –, no importen els seus dos últims anys, ja ens afanyarem a córrer una espessa cortina que li tapi les vergonyes, no remenarem en el seu lamentable estat físic, la ineptitud amb els companys, el seu derrotisme, les festes que s’ha muntat... de la caiguda del mite ja se’n ha dit molt. La sortida, pactada, era la millor de les opcions i totes dues parts ho sabien del cert. Un equip com el Milan és un bon destí per reinventar-se o acabar-se de destruir. D’ell depèn escriure una nova pàgina de la seva vida o acabar-se d’ensorrar en l’equívoc paper del victimisme. Alguns ja fan córrer el rumor que d’aquí un temps, en Ronnie tornarà al Camp Nou per rebre l’homenatge que realment es mereix un jugador de la seva talla. No dubto que Ronaldinho encara tindrà l’oportunitat de despedir-se del Barça, trencant així la mala astrugància dels cracks que surten per la porta del darrere, però repeteixo, sempre hi quan la seva vida prengui el camí de la redempció i abandoni el de l’èxit.

1 comentari:

Anònim ha dit...

2 anyets a itàlia i cap al Madrid.