Joan Laporta compareix en roda de premsa al Camp Nou després que el president de la mesa i el promotor del vot de censura hagin fet acte de presència. El seu posat és fibrós però no aconsegueix amagar el seu profund patiment. La mirada el delata. Abans, mentre les taules electorals compten i recompten els vots, algunes personalitats apareixen pel televisor i fan múltiples especulacions sobre la decisió final d’en Joan. La majoria coincideixen unànimement: Laporta està ferit de mort. El revés és contundent però no definitiu perquè el president encara té temps d’agafar-se als estatuts del club per salvar el càrrec, com a màxim fins d’aquí dos anys. L’Oriol Giralt no ho diu de forma explícita davant dels mitjans, però espera amb candaletes que Laporta surti del bunker i anunciï la seva dimissió; sap que no ha aconseguit el suficient número de vots per fer neteja del “palco” per la via ràpida, però entén que moralment és gairebé impensable que el president pugui continuar el seu mandat sota aquest clima de crispació i de fractura.
Ara sí, el president surt. Es nota que pateix però ha tingut temps d’envalentir-se amb una petita dosi de prepotència barata, digna del Laporta que durant els dos últims anys ens ha tingut acostumats. La seva decisió és arriscada i plena d’interrogants. Ell diu que d’il·lusió i de treball no en faltaran, però així n’hi ha prou? Què passarà si la pilota no entra? Quin model de club ens espera fins al 2010? De ben segur que la guerra declarada entre “laportistes” i “rossellistes” portarà cua, el Barça (entenen el Barça com a institució) pot ressentir-se d’aquest enfrontament dialèctic. El risc de desgovern serà altíssim si la fractura social prospera, i ja no parlem de l’aficionat culer que no en perdonarà ni una si l’equip no guanya ni tampoc si el president torna a fer-ne alguna de les seves.
Laporta diu que no, que la situació d'ara no és la mateixa que fa deu anys, però molt em temo que s'equivoca. Aleshores un jove advocat amb ganes de menjar-se els més de vint anys de nuñisme va deixar entreoberta la porta a un barcelonisme més dialogant, més democràtic i sobretot més unit. Al 2003 arribava la confirmació i el president més votat de la història del club obria del tot la porta de l’èxit esportiu i també institucional. Han passat cinc anys. En un temps rècord, Joan Laporta s’ha guanyat la mateixa mala reputació que Nuñez va merèixer després de dos dècades a la presidència, realment un fet horrorós, però que no deixa de ser significatiu i fins i tot m’atreviria a dir que històric també. A dia d’avui, Laporta ja no és ni simpàtic, ni dialogant i molt menys il·lusionant, ha dilapidat tot el crèdit i ja no desperta cap tipus de confiança. Ell diu que continua i els seus motius tindrà, promet ser el mateix d’abans, el del principi... No dubto que s’estima el Barça, si d’una cosa dubto és que sigui realment capaç de retrobar la seva millor versió, primer perquè com a culer està tremendament fotut i segon perquè l’home que és colèric no ho és per atzar.
Ara sí, el president surt. Es nota que pateix però ha tingut temps d’envalentir-se amb una petita dosi de prepotència barata, digna del Laporta que durant els dos últims anys ens ha tingut acostumats. La seva decisió és arriscada i plena d’interrogants. Ell diu que d’il·lusió i de treball no en faltaran, però així n’hi ha prou? Què passarà si la pilota no entra? Quin model de club ens espera fins al 2010? De ben segur que la guerra declarada entre “laportistes” i “rossellistes” portarà cua, el Barça (entenen el Barça com a institució) pot ressentir-se d’aquest enfrontament dialèctic. El risc de desgovern serà altíssim si la fractura social prospera, i ja no parlem de l’aficionat culer que no en perdonarà ni una si l’equip no guanya ni tampoc si el president torna a fer-ne alguna de les seves.
Laporta diu que no, que la situació d'ara no és la mateixa que fa deu anys, però molt em temo que s'equivoca. Aleshores un jove advocat amb ganes de menjar-se els més de vint anys de nuñisme va deixar entreoberta la porta a un barcelonisme més dialogant, més democràtic i sobretot més unit. Al 2003 arribava la confirmació i el president més votat de la història del club obria del tot la porta de l’èxit esportiu i també institucional. Han passat cinc anys. En un temps rècord, Joan Laporta s’ha guanyat la mateixa mala reputació que Nuñez va merèixer després de dos dècades a la presidència, realment un fet horrorós, però que no deixa de ser significatiu i fins i tot m’atreviria a dir que històric també. A dia d’avui, Laporta ja no és ni simpàtic, ni dialogant i molt menys il·lusionant, ha dilapidat tot el crèdit i ja no desperta cap tipus de confiança. Ell diu que continua i els seus motius tindrà, promet ser el mateix d’abans, el del principi... No dubto que s’estima el Barça, si d’una cosa dubto és que sigui realment capaç de retrobar la seva millor versió, primer perquè com a culer està tremendament fotut i segon perquè l’home que és colèric no ho és per atzar.
2 comentaris:
Sabeu quan reposen el 30minuts que havien de fer ahir?
Avui a dos quarts d'onze per Barça TV.
Publica un comentari a l'entrada