dimecres, 13 de juny del 2007

Ritmes i composició migratoris. Les xifres d’un fenòmen complex.

A l’article de la revista “L’Avenç” de Martí Marín Corbera, professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, es desmenteixen alguns dels tòpics sobre l’immigració rebuda a Catalunya al llarg de segle XX.

Tal i com avança el títol de l’article, es para especial atenció als episodis migratoris, en la causa, el volum i la procedència, per poder demostrar-ne la seva complexitat, i matisar la simplicitat i l’homogeneïtat amb que, sovintment, són explicades les conseqüències d’aquests fenòmens.

Martí Marín Corbera comença el seu article citant algunes de les idees que han quedat en el conjunt de la memòria catalana respecte a la immigració rebuda en època franquista. Van arribar a Catalunya en aquell període més d’un milió i mig d’immigrants, provinents majoritàriament d’Andalusia, que es van instal•lar a diferents pobles del cinturó barceloní. Després de citar aquestes dades generals, dóna a conèixer un seguit de conclusions xenòfobes sobre la percepció de la població catalana respecte el fet migratori de la resta de l’Estat espanyol.

Els immigrants que van arribar a Catalunya ho van fer perquè a casa seva no tenien l’oportunitat de prosperar. El que tenien en comú aquesta gent que va arribar a Catalunya, no era la voluntat d’acabar amb la identitat catalana -d’això ja se n’encarregava particularment el Règim Franquista-, era la condició de nouvinguts en condició precària, que volien millorar la seva situació sociolaboral, i que van trobar, en l’actual àrea metropolitana de Barcelona, el lloc menys dolent on trobar una estabilitat que va costar d’arribar. Cal tenir en compte que durant els primers anys del franquisme, durant la postguerra més crua i immediata, el Règim Falangista va intentar evitar els èxodes rurals, ja que la seva ideologia era antiurbana, perquè a les ciutats s’hi trobaven el proletariat i la burgesia, i la primera necessitat del país era donar aliments a la població. Així doncs, podríem considerar les migracions produïdes als anys 40 com un acte de rebel•lia.

L’impacte que van produir sobre les ciutats catalanes els intensos fluxos migratoris potser van fer créixer de manera desorganitzada algunes ciutats pròximes a Barcelona, però les ciutats que no assolien els llindars d’industrialització suficients van patir un estancament i van perdre posicions dins el rànquing de ciutats urbanes d’on havien format part el primer terç del segle XX. Mentre Barcelona i el seu cinturó industrial creixien, les províncies de Girona, Tarragona i Lleida perdien població. Cal esmentar també la diversitat de llocs de procedència de la població, i desmentir que tots els que arribaven venien del sud d’Espanya. De fet, bona part de Catalunya, la més rural, era terra d’emigració cap a les ciutats, pels mateixos motius pels quals ho feien els que venien de més enllà de l’Ebre.

A partir dels anys 60, amb l’arribada dels tecnòcrates al govern Franquista, es deixa de posar traves a les migracions camp-ciutat i es canvia la percepció cap la ciutat i la indústria. A més, s’aposta pel turisme. És a partir d’aquests moments quan es diversifiquen els llocs d’arribada de la immigració i comencen a créixer altres ciutats que fins llavors no havien apostat, o no havien pogut apostar, per la indústria.

Un altre aspecte que s’analitza són els ritmes, els volums de fluxos migratoris, que s’havien produït. Sovint parlem de xifres globals, però per analitzar l’arrel del procés cal tenir en compte una sèrie de variables que poden fer canviar percepcions no matisades. Sembla ser que la migració rebuda per Catalunya va ser progressiva des de principis de segle accentuant-se a mitjans dels anys 40 i a principis dels 60, però aquesta accentuació es deu al fet que els immigrants que arribaven ho feien en condicions molt precàries, sense lloc on viure, havent de construir-se a les afores de les ciutats les seves vivendes irregulars, irregulars com la seva situació legal. Molts no van passar pel registre municipal fins que van aconseguir un contracte laboral, ja que podien ser repatriats als seus pobles d’origen. Això fa que hi hagi, a les xifres oficials, un volum més acusat d’immigrants en els anys on es Espanya es va obrir a la industria i el turisme.

Per arribar a unes conclusions significatives o conseqüències cal estudiar el cas de la immigració catalana, en un context reduït, en uns nivells locals o comarcals, ja que així serà quan podrem donar una millor dimensió a tots els aspectes que sorgeixen de l’arribada de gent de fora.

Si al segle XX el cinturó barceloní va rebre una gran afluència d’immigrants provinents de la resta de províncies de l’estat, al segle XXI, Catalunya, i la resta de països postindustrials, o del primer món, reben una immigració provinent d’una gran diversitat de punts de la geografia mundial. A nivell particular, valorant les relacions socials que ens envolten dia a dia, ens trobem amb que un bon nombre d’amics i coneguts tenen els orígens fora de Catalunya, però això no ha de ser una distinció, ha de ser percebut com a un enriquiment sociocultural. El mateix passarà amb els immigrants actuals que arriben i decideixen quedar-se a Catalunya, sempre i quan prevalguin els valors de la tolerància i el respecte.