dijous, 25 d’octubre del 2007

Pep Guardiola, futbolista i persona


Avui ha estat un dia llarg i feixuc, de fet, faria estona que dormiria si no fos pel programa que fan a la TV de "la nit al dia". Mentre creua cama i cama, la Mònica anuncia l'entrada al plató de Josep Guardiola, futbolista i persona. Observo que per uns moments i sense que serveixi de precedent, la tal Mònica abandona el seu to agressiu i competent, es llima les ungles i dona el vistiplau a la visita entre rialles sensuals. Una atmosfera de complicitat s’obre entre presentadora i convidat. El motiu de l’entrevista referia als problemes que Guardiola va patir a Itàlia sis anys endarrere, quan se’l va acusar de dopatge injustament. Com ha dit molt bé ell, la justícia ha acabat fent justícia, tot posant a cadascú al lloc on li pertoca. I a Guardiola li pertoca estar a Can Barça i fer el que sempre ha volgut ser, entrenador.
El Pep, fill prodigi de Santpedor va sortir del Camp Nou per la porta del darrere, una porta que mai no hauria d’haver creuat. Sempre l’hem recordat, però des de la distància i sense el reconeixement que realment es mereix un jugador que, més enllà de l’àmbit futbolístic representa un model de país, un estatus de vida basat en la humilitat i l’entrega. Per tot això i més, el Pep és d’aquells que mai no enganya, que tot i les adversitats lluita fins el final d’una manera neta. Aquestes són les qualitats que l’han portat a la victòria sobre l’acusació tramesa per el tribunal d’esports italià. A diferència d’altres acusats – culpables o no – que no han resistit la massacra moral que suposa el dòping, el Pep ha sabut esperar, s’ha documentat hàbilment en qüestions jurídiques i finalment ha apel·lat a la justícia ordinària. La veritat ha hagut d’esperar sis anys per revelar-se, deslliurant Guardiola d’aquesta aventura anguniosa i amb sabor de brivallada maliciosa.
Ara i només per uns segons veig el Pep a la televisió, i hem venen a la memòria nits màgiques a Can Barça, aquell noi amb cara de nen que jugava per els altres i s’ho passava d’allò més bé. Aquell posat tens però clarivident, el caràcter d’un veterà de guerra que travessa el mig camp amb la pilota als peus mentre crida als companys que s’obrin a les bandes, la passada sempre mil·limetrada al peu, el xiclet mastegat durant els noranta minuts... L’abraçada sincera d’aquell jovenet recull pilotes amb Víctor Muñoz a les semifinals de la Copa d’Europa de l’any 1986 contra el Gotteborg al Camp Nou, o la mirada perduda d’un decebut Guardiola a la gespa de l’Olímpic d’Atenes en la final perduda contra el Milan l’any 1994. Són imatges que agradables o desafortunades reflecteixen el compromís d’aquest home, “el pare” d’en Xavi, i “l’avi” de l’Andrés Iniesta.
Ara que el tornem a tenir aquí, espero que el Pep pugui viure tranquil a la seva terra.
Pep, ets un paio ben parit.
Dijous 24, 2:35 h.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Gran Pep Guardiola!

Tienes a mano la entrevista en video? Pep a hablado ayer en RAC1, como no se catalán me gustaria mucho compartir sus declaraciones.

"Paradigma Guardiola"

http://paradigmaguardiola.blogspot.com

Comandant Black ha dit...

Felicitats a l'escriptor d'aquest text tan llagrimenc per l'èxit que significa que l'hagin publicat al diari esportiu català "El 9"; Felicitats Pol Vancells Roldós.

Realment és un text que embriaga de barcelonisme amb un aroma inevitable a Catalunya, com no podia ser menys si de qui es parla és d'en Pep, el nen dels uppercuts.