L'ECV ha anunciat aquest matí, sobre les 11, davant un pneumàtic de premsa el sonat i més que re-foll fitxatge del jugador internacional Déu. Déu és porter, defensa, centrecampista, mitjapunta i extrem, tot alhora és omnivalent i omnipresent, així ho afirma el portaveu de la seva única penya de fans, anomenada església. El portaveu i president, Papa, ha assegurat que amb aquesta nova incorporació, l'Exèrcit de la cinta vermella canviarà el seu estil de joc, deixarà de fer el clàssic 2-3-1 per fer un 1. No hi haurà entrenador i la destitució del capità Pol Vancells és ja un fet.
En la seva presentació, Déu ha assegurat que no és reencorós i que perdonarà a tot aquell qui li faci un gol i ha afegit que fins i tot, quan enxaixi un gol, automàticament s'apartarà de la porteria per encaixar-ne un altre. Es defineix com una persona no gaire corpulent però amb un gran poder de persuació i puntualitza que fins i tot aquells qui no l'hagin vist mai jugar, confiaran en la seva aportació al joc de l'Exèrcit.
Això és tot de moment, gràcies per la seva pèrdua de temps, que els bombin. Jesus is my homeboy.
dimarts, 24 de juliol del 2007
dimecres, 13 de juny del 2007
Ritmes i composició migratoris. Les xifres d’un fenòmen complex.
A l’article de la revista “L’Avenç” de Martí Marín Corbera, professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, es desmenteixen alguns dels tòpics sobre l’immigració rebuda a Catalunya al llarg de segle XX.
Tal i com avança el títol de l’article, es para especial atenció als episodis migratoris, en la causa, el volum i la procedència, per poder demostrar-ne la seva complexitat, i matisar la simplicitat i l’homogeneïtat amb que, sovintment, són explicades les conseqüències d’aquests fenòmens.
Martí Marín Corbera comença el seu article citant algunes de les idees que han quedat en el conjunt de la memòria catalana respecte a la immigració rebuda en època franquista. Van arribar a Catalunya en aquell període més d’un milió i mig d’immigrants, provinents majoritàriament d’Andalusia, que es van instal•lar a diferents pobles del cinturó barceloní. Després de citar aquestes dades generals, dóna a conèixer un seguit de conclusions xenòfobes sobre la percepció de la població catalana respecte el fet migratori de la resta de l’Estat espanyol.
Els immigrants que van arribar a Catalunya ho van fer perquè a casa seva no tenien l’oportunitat de prosperar. El que tenien en comú aquesta gent que va arribar a Catalunya, no era la voluntat d’acabar amb la identitat catalana -d’això ja se n’encarregava particularment el Règim Franquista-, era la condició de nouvinguts en condició precària, que volien millorar la seva situació sociolaboral, i que van trobar, en l’actual àrea metropolitana de Barcelona, el lloc menys dolent on trobar una estabilitat que va costar d’arribar. Cal tenir en compte que durant els primers anys del franquisme, durant la postguerra més crua i immediata, el Règim Falangista va intentar evitar els èxodes rurals, ja que la seva ideologia era antiurbana, perquè a les ciutats s’hi trobaven el proletariat i la burgesia, i la primera necessitat del país era donar aliments a la població. Així doncs, podríem considerar les migracions produïdes als anys 40 com un acte de rebel•lia.
L’impacte que van produir sobre les ciutats catalanes els intensos fluxos migratoris potser van fer créixer de manera desorganitzada algunes ciutats pròximes a Barcelona, però les ciutats que no assolien els llindars d’industrialització suficients van patir un estancament i van perdre posicions dins el rànquing de ciutats urbanes d’on havien format part el primer terç del segle XX. Mentre Barcelona i el seu cinturó industrial creixien, les províncies de Girona, Tarragona i Lleida perdien població. Cal esmentar també la diversitat de llocs de procedència de la població, i desmentir que tots els que arribaven venien del sud d’Espanya. De fet, bona part de Catalunya, la més rural, era terra d’emigració cap a les ciutats, pels mateixos motius pels quals ho feien els que venien de més enllà de l’Ebre.
A partir dels anys 60, amb l’arribada dels tecnòcrates al govern Franquista, es deixa de posar traves a les migracions camp-ciutat i es canvia la percepció cap la ciutat i la indústria. A més, s’aposta pel turisme. És a partir d’aquests moments quan es diversifiquen els llocs d’arribada de la immigració i comencen a créixer altres ciutats que fins llavors no havien apostat, o no havien pogut apostar, per la indústria.
Un altre aspecte que s’analitza són els ritmes, els volums de fluxos migratoris, que s’havien produït. Sovint parlem de xifres globals, però per analitzar l’arrel del procés cal tenir en compte una sèrie de variables que poden fer canviar percepcions no matisades. Sembla ser que la migració rebuda per Catalunya va ser progressiva des de principis de segle accentuant-se a mitjans dels anys 40 i a principis dels 60, però aquesta accentuació es deu al fet que els immigrants que arribaven ho feien en condicions molt precàries, sense lloc on viure, havent de construir-se a les afores de les ciutats les seves vivendes irregulars, irregulars com la seva situació legal. Molts no van passar pel registre municipal fins que van aconseguir un contracte laboral, ja que podien ser repatriats als seus pobles d’origen. Això fa que hi hagi, a les xifres oficials, un volum més acusat d’immigrants en els anys on es Espanya es va obrir a la industria i el turisme.
Per arribar a unes conclusions significatives o conseqüències cal estudiar el cas de la immigració catalana, en un context reduït, en uns nivells locals o comarcals, ja que així serà quan podrem donar una millor dimensió a tots els aspectes que sorgeixen de l’arribada de gent de fora.
Si al segle XX el cinturó barceloní va rebre una gran afluència d’immigrants provinents de la resta de províncies de l’estat, al segle XXI, Catalunya, i la resta de països postindustrials, o del primer món, reben una immigració provinent d’una gran diversitat de punts de la geografia mundial. A nivell particular, valorant les relacions socials que ens envolten dia a dia, ens trobem amb que un bon nombre d’amics i coneguts tenen els orígens fora de Catalunya, però això no ha de ser una distinció, ha de ser percebut com a un enriquiment sociocultural. El mateix passarà amb els immigrants actuals que arriben i decideixen quedar-se a Catalunya, sempre i quan prevalguin els valors de la tolerància i el respecte.
Tal i com avança el títol de l’article, es para especial atenció als episodis migratoris, en la causa, el volum i la procedència, per poder demostrar-ne la seva complexitat, i matisar la simplicitat i l’homogeneïtat amb que, sovintment, són explicades les conseqüències d’aquests fenòmens.
Martí Marín Corbera comença el seu article citant algunes de les idees que han quedat en el conjunt de la memòria catalana respecte a la immigració rebuda en època franquista. Van arribar a Catalunya en aquell període més d’un milió i mig d’immigrants, provinents majoritàriament d’Andalusia, que es van instal•lar a diferents pobles del cinturó barceloní. Després de citar aquestes dades generals, dóna a conèixer un seguit de conclusions xenòfobes sobre la percepció de la població catalana respecte el fet migratori de la resta de l’Estat espanyol.
Els immigrants que van arribar a Catalunya ho van fer perquè a casa seva no tenien l’oportunitat de prosperar. El que tenien en comú aquesta gent que va arribar a Catalunya, no era la voluntat d’acabar amb la identitat catalana -d’això ja se n’encarregava particularment el Règim Franquista-, era la condició de nouvinguts en condició precària, que volien millorar la seva situació sociolaboral, i que van trobar, en l’actual àrea metropolitana de Barcelona, el lloc menys dolent on trobar una estabilitat que va costar d’arribar. Cal tenir en compte que durant els primers anys del franquisme, durant la postguerra més crua i immediata, el Règim Falangista va intentar evitar els èxodes rurals, ja que la seva ideologia era antiurbana, perquè a les ciutats s’hi trobaven el proletariat i la burgesia, i la primera necessitat del país era donar aliments a la població. Així doncs, podríem considerar les migracions produïdes als anys 40 com un acte de rebel•lia.
L’impacte que van produir sobre les ciutats catalanes els intensos fluxos migratoris potser van fer créixer de manera desorganitzada algunes ciutats pròximes a Barcelona, però les ciutats que no assolien els llindars d’industrialització suficients van patir un estancament i van perdre posicions dins el rànquing de ciutats urbanes d’on havien format part el primer terç del segle XX. Mentre Barcelona i el seu cinturó industrial creixien, les províncies de Girona, Tarragona i Lleida perdien població. Cal esmentar també la diversitat de llocs de procedència de la població, i desmentir que tots els que arribaven venien del sud d’Espanya. De fet, bona part de Catalunya, la més rural, era terra d’emigració cap a les ciutats, pels mateixos motius pels quals ho feien els que venien de més enllà de l’Ebre.
A partir dels anys 60, amb l’arribada dels tecnòcrates al govern Franquista, es deixa de posar traves a les migracions camp-ciutat i es canvia la percepció cap la ciutat i la indústria. A més, s’aposta pel turisme. És a partir d’aquests moments quan es diversifiquen els llocs d’arribada de la immigració i comencen a créixer altres ciutats que fins llavors no havien apostat, o no havien pogut apostar, per la indústria.
Un altre aspecte que s’analitza són els ritmes, els volums de fluxos migratoris, que s’havien produït. Sovint parlem de xifres globals, però per analitzar l’arrel del procés cal tenir en compte una sèrie de variables que poden fer canviar percepcions no matisades. Sembla ser que la migració rebuda per Catalunya va ser progressiva des de principis de segle accentuant-se a mitjans dels anys 40 i a principis dels 60, però aquesta accentuació es deu al fet que els immigrants que arribaven ho feien en condicions molt precàries, sense lloc on viure, havent de construir-se a les afores de les ciutats les seves vivendes irregulars, irregulars com la seva situació legal. Molts no van passar pel registre municipal fins que van aconseguir un contracte laboral, ja que podien ser repatriats als seus pobles d’origen. Això fa que hi hagi, a les xifres oficials, un volum més acusat d’immigrants en els anys on es Espanya es va obrir a la industria i el turisme.
Per arribar a unes conclusions significatives o conseqüències cal estudiar el cas de la immigració catalana, en un context reduït, en uns nivells locals o comarcals, ja que així serà quan podrem donar una millor dimensió a tots els aspectes que sorgeixen de l’arribada de gent de fora.
Si al segle XX el cinturó barceloní va rebre una gran afluència d’immigrants provinents de la resta de províncies de l’estat, al segle XXI, Catalunya, i la resta de països postindustrials, o del primer món, reben una immigració provinent d’una gran diversitat de punts de la geografia mundial. A nivell particular, valorant les relacions socials que ens envolten dia a dia, ens trobem amb que un bon nombre d’amics i coneguts tenen els orígens fora de Catalunya, però això no ha de ser una distinció, ha de ser percebut com a un enriquiment sociocultural. El mateix passarà amb els immigrants actuals que arriben i decideixen quedar-se a Catalunya, sempre i quan prevalguin els valors de la tolerància i el respecte.
divendres, 25 de maig del 2007
No...
El proper 28 de maig, l'ECV no jugarà cap partit de futbol contra cap equip. Així no hi ha hora establerta ni camp de futbol on jugar. Tampoc ningú anirà a veure aquest no partit i per a la ocasió l'alineació de l'ECV serà nula doncs no hi ha equip contrincant contra qui disputar aquest no partit.
No us hi esperem! Així doncs fins aviat no!
No us hi esperem! Així doncs fins aviat no!
dijous, 24 de maig del 2007
Assegut al sofà
Vaig seguir el partit des de casa a través d'Antena 3. Va ser un fart de patir, sobretot el primer mig minut, quan encara anàveu 0-0... Després del 35è segon, quan Lo+Mític va marcar, ja vaig perdre tota esperança i vaig canviar de canal per veure un partidet de costellada que jugaven un tal Liverpool contra un tal Milan. Ni punt de comparació.
Felicitats per aquesta temporada tan exitosa no.
Visca l'Exèrcit (no pensava mai que pogues dir això).
Felicitats per aquesta temporada tan exitosa no.
Visca l'Exèrcit (no pensava mai que pogues dir això).
dimecres, 23 de maig del 2007
Chof!
Sí amics, avui l'ECV ha patit una derrota contundent tot i que no extranya. Lo més mítics han vençut per 9 gols a 1 i l'exèrcit s'ha deixat els pulmons al camp, en va.
Malgrat de mar, hem quedat a dues setmanes vista que farem un soparet per celebrar la nostra espectacular sessió primaverenca ja que arribar a la semifinal és tot un èxit; sí senyor!
Així, ens despedim de la temporada 2006-2007; és l'hora de pencar a "saco" que t'hi cagues!
Per a l'any vinent estem pensant la possibilitat de fitxar a ningú, un jugador polivalent que presenta una trajectòria professional que deixa a més d'un amb un pam de nassos, és inexplicable.
Bé, gràcies per el vostre suport i l'any que ve serà un altre any. Ara ja podem parlar de Bola de Drac i intercanviar fotocòpies d'en Son Goku i en Pilaf i, per què no? del General Blue!
Malgrat de mar, hem quedat a dues setmanes vista que farem un soparet per celebrar la nostra espectacular sessió primaverenca ja que arribar a la semifinal és tot un èxit; sí senyor!
Així, ens despedim de la temporada 2006-2007; és l'hora de pencar a "saco" que t'hi cagues!
Per a l'any vinent estem pensant la possibilitat de fitxar a ningú, un jugador polivalent que presenta una trajectòria professional que deixa a més d'un amb un pam de nassos, és inexplicable.
Bé, gràcies per el vostre suport i l'any que ve serà un altre any. Ara ja podem parlar de Bola de Drac i intercanviar fotocòpies d'en Son Goku i en Pilaf i, per què no? del General Blue!
L'Exèrcit de la Cinta Vermella
El famós exèrcit de la sèrie de dibuixos animats, Bola de Drac, abandonà les armes, fa 3 anys, per dedicar-se al món del futbol professional interuniversitari autonòmico-independentista català.
The Red Ribbon Army, en català La Xarxa Bon Rib Braçalet (o el que és el mateix, Exèrcit de la Cinta Vermella), fart d'ésser derrotat per el nostre infatigable i estimadíssim company d'aventures caixatontístiques, Son Goku, va decidir otorgar la seva vida al món de l'esport sota el lema "nem a fer uns toques?".
Durant aquests anys els nostres amics de Geografia de diferents cursos han estat sacrificant les seves families i vides en general per dedicar-se amb molt d'entusiasme a la vida miliciana esportiva. Els primers anys foren durs i no precisament guais. La ilusió, el fanatisme pel futbol, les ganes de còrrer darrera una pilota -com quan un rat penat corre darrera un elefant- i la febre blaugrana de l'era Rijkaard, altrament anomenada, era Ronaldinho, van portat els nostres protagonistes a competir en una lliga tan cèlebre i alhora marginada com el mateix Josep Piqué.
Les primeres temporades no van anar acompanyades de gloriosos èxits ni de penoses penes, van ser dignes del paradigma de regularitat més esperable del qual hom se'n pot sentir orgullós.
Resignats i conformats a ser un equip mediocre amb empenta i calitat, l'Exèrcit de la cinta vermella -al que a partir d'ara l'anomenaré "ECV"- s'ha catapultat, fora de tota expectativa, cap a l'èxit, doncs després d'una lliga d'hivern irregular però de les millors, s'ha plantat a les semifinals de la Copa Primavera, guanyant totes les batalles i lliurant tot el seu millor arsenal en diverses pallisses antològiques, dignes d'ésser esmentades un matí qualsevol abans de començar la pitjor de les classes que un professor tipus escollit a l'atzar, com Xavier Paunero, poguera impartir.
La ilusió de sempre, la calitat de sempre, la humiltat que els caracteritza, la voluntat de passar-ho bé i com no, la voluntat d'un Déu que no existeix, han fet possible aquesta gesta caballeresca conseguida sobre un ruc català, així podriem dir una gesta rucanesca, o burranesca pels qui no els fa por l'ús compulsiu inconscient de barbarismes.
Amb aquest escrit queda inaugurat aquest espai, l'espai roig, l'espai dels grans del futbol, l'espai de l'Exèrcit.
L'Exèrcit de la cinta vermella
The Red Ribbon Army, en català La Xarxa Bon Rib Braçalet (o el que és el mateix, Exèrcit de la Cinta Vermella), fart d'ésser derrotat per el nostre infatigable i estimadíssim company d'aventures caixatontístiques, Son Goku, va decidir otorgar la seva vida al món de l'esport sota el lema "nem a fer uns toques?".
Durant aquests anys els nostres amics de Geografia de diferents cursos han estat sacrificant les seves families i vides en general per dedicar-se amb molt d'entusiasme a la vida miliciana esportiva. Els primers anys foren durs i no precisament guais. La ilusió, el fanatisme pel futbol, les ganes de còrrer darrera una pilota -com quan un rat penat corre darrera un elefant- i la febre blaugrana de l'era Rijkaard, altrament anomenada, era Ronaldinho, van portat els nostres protagonistes a competir en una lliga tan cèlebre i alhora marginada com el mateix Josep Piqué.
Les primeres temporades no van anar acompanyades de gloriosos èxits ni de penoses penes, van ser dignes del paradigma de regularitat més esperable del qual hom se'n pot sentir orgullós.
Resignats i conformats a ser un equip mediocre amb empenta i calitat, l'Exèrcit de la cinta vermella -al que a partir d'ara l'anomenaré "ECV"- s'ha catapultat, fora de tota expectativa, cap a l'èxit, doncs després d'una lliga d'hivern irregular però de les millors, s'ha plantat a les semifinals de la Copa Primavera, guanyant totes les batalles i lliurant tot el seu millor arsenal en diverses pallisses antològiques, dignes d'ésser esmentades un matí qualsevol abans de començar la pitjor de les classes que un professor tipus escollit a l'atzar, com Xavier Paunero, poguera impartir.
La ilusió de sempre, la calitat de sempre, la humiltat que els caracteritza, la voluntat de passar-ho bé i com no, la voluntat d'un Déu que no existeix, han fet possible aquesta gesta caballeresca conseguida sobre un ruc català, així podriem dir una gesta rucanesca, o burranesca pels qui no els fa por l'ús compulsiu inconscient de barbarismes.
Amb aquest escrit queda inaugurat aquest espai, l'espai roig, l'espai dels grans del futbol, l'espai de l'Exèrcit.
L'Exèrcit de la cinta vermella
Subscriure's a:
Missatges (Atom)