Permeteu-me que per uns moments em traslladi al passat. Sovint les persones tendim a recrear-nos més en el passat que no pas a gaudir del present. La memòria i el record ens traslladen en l’espai i en el temps en dècimes de segon. Jo considero que és la forma de viatjar més ràpida que existeix, encara que no la més recomanable.
"A dins, els grans estan tots pendents del televisor perquè d’aquí uns moments comença el partit del Barça. Des de fora el porxo i arrapat al vidre veig que l’avi posa el canal plus i la família pren el seient, però no un de qualsevol perquè cadascú té el seu. L’avi té la butaca verda que és on ell s’hi sent millor, els pares seuen en aquell sofà de color ocre on tantes i tantes vegades he quedat adormit veient les meves pel·lícules, i les mares... A la mare i a la tia no els hi agrada el futbol, segur que d’aquí res ja estaran a la cuina fent companyia a l’àvia. És clar! avui és diumenge, i ara al vespre repeteixen per la pantalla el culebrón de la setmana, així que segur que no se’l perden. L’Helena no vol sortir a jugar. Des d’aquí la veig estesa al replà que hi ha abans d’entrar a la cuina, ben concentrada amb els seus llapis de colors, els folis i l’escampall de retalls de revista.
Jo en canvi, prefereixo jugar aquí fora, encara que faci un fred que pela i ja fosquegi. M’agrada posar-me al mig del jardí i començar a donar puntades de peu a la pilota, sobretot si puc colar-la a la teulada o puc fer caure alguna branca dels dos pruners, que mal plantats i esquifits vigilen com guàrdies la zona. Si no, sempre puc posar en pràctica les corredisses amunt i avall, driblar l’hortènsia de l’esquerra, anar-me’n a la dreta, desplomar els rosers que tant s’estima l’àvia, per acabar enviant la pilota a la creueta del gronxador amb un xut sec i segur.
Darrera del gronxador, una tanca de color verd fosc separa el jardí de l’hort. És un impàs entre el meu terreny de joc i l’espai que l’avi s’ha arreglat amb tan i tan d’esforç. Tan de bo algun dia pugui compensar els bombardejos de la meva pilota sobre les seves tomateres.
El pare ha sortit a fora a buscar-me. Diu que ja marxa, que demà té que ser d’hora a Portbou. Hem fa dos petons i m’abraça. Entro cap a dins de casa suat i brut de les nombroses envestides amb la gespa. La mare m’acarona i em diu que ja n’hi ha prou, que fa estona que hem crida i que encara tinc els deures per fer, que demà hi ha escola, i tantes i tantes coses més. L’àvia insisteix que ens farà el sopar, però la mare tossuda diu que anem tirant, que per avui ja en té prou. Pugem al cotxe i arranquem mentre els avis tanquen la porta de l'entrada i aixequen la mà per dir-nos adéu.
El Barça ha guanyat, però això a mi m’és igual."
"A dins, els grans estan tots pendents del televisor perquè d’aquí uns moments comença el partit del Barça. Des de fora el porxo i arrapat al vidre veig que l’avi posa el canal plus i la família pren el seient, però no un de qualsevol perquè cadascú té el seu. L’avi té la butaca verda que és on ell s’hi sent millor, els pares seuen en aquell sofà de color ocre on tantes i tantes vegades he quedat adormit veient les meves pel·lícules, i les mares... A la mare i a la tia no els hi agrada el futbol, segur que d’aquí res ja estaran a la cuina fent companyia a l’àvia. És clar! avui és diumenge, i ara al vespre repeteixen per la pantalla el culebrón de la setmana, així que segur que no se’l perden. L’Helena no vol sortir a jugar. Des d’aquí la veig estesa al replà que hi ha abans d’entrar a la cuina, ben concentrada amb els seus llapis de colors, els folis i l’escampall de retalls de revista.
Jo en canvi, prefereixo jugar aquí fora, encara que faci un fred que pela i ja fosquegi. M’agrada posar-me al mig del jardí i començar a donar puntades de peu a la pilota, sobretot si puc colar-la a la teulada o puc fer caure alguna branca dels dos pruners, que mal plantats i esquifits vigilen com guàrdies la zona. Si no, sempre puc posar en pràctica les corredisses amunt i avall, driblar l’hortènsia de l’esquerra, anar-me’n a la dreta, desplomar els rosers que tant s’estima l’àvia, per acabar enviant la pilota a la creueta del gronxador amb un xut sec i segur.
Darrera del gronxador, una tanca de color verd fosc separa el jardí de l’hort. És un impàs entre el meu terreny de joc i l’espai que l’avi s’ha arreglat amb tan i tan d’esforç. Tan de bo algun dia pugui compensar els bombardejos de la meva pilota sobre les seves tomateres.
El pare ha sortit a fora a buscar-me. Diu que ja marxa, que demà té que ser d’hora a Portbou. Hem fa dos petons i m’abraça. Entro cap a dins de casa suat i brut de les nombroses envestides amb la gespa. La mare m’acarona i em diu que ja n’hi ha prou, que fa estona que hem crida i que encara tinc els deures per fer, que demà hi ha escola, i tantes i tantes coses més. L’àvia insisteix que ens farà el sopar, però la mare tossuda diu que anem tirant, que per avui ja en té prou. Pugem al cotxe i arranquem mentre els avis tanquen la porta de l'entrada i aixequen la mà per dir-nos adéu.
El Barça ha guanyat, però això a mi m’és igual."
3 comentaris:
Deu ni do! jaja, gairebé em fas vessar llàgrimes tu. Ha sigut un exercici molt emotiu que he pogut traslladar al meu escenari. Però sigui quin sigui l'escenari, és del tot cert que hi ha quelcom en comú i és aquesta indiferència innata de quan erem petits. Era tan senzill com el que dius, sortir al jardí a colpejar la teulada amb la pilota feta caldo i poc més...
Ens veiem!
Jo colava les pilotes al jardí de l'avi del veí que jugava amb mi. Fotia uns crits... Sortíem corrents cap a la Plaça de Missa, on els crits deixaven de sentir-se.
Ai... podríem haver estat ronaldinhos.
Tal com diu en gaspi "ha sigut un exercici molt emotiu", ja que tothom pot recordar aquelles estones de tocs de pilota, trencadisses d'algun o altre test, amb el seu corresponent: "que has fet???", ja vuràs la iaia!!!!, ...
apa salut i algun canut!!
Publica un comentari a l'entrada