Pep Guardiola, futbolista i persona

Avui ha estat un dia llarg i feixuc, de fet, faria estona que dormiria si no fos pel programa que fan a la TV de "la nit al dia". Mentre creua cama i cama, la Mònica anuncia l'entrada al plató de Josep Guardiola, futbolista i persona. Observo que per uns moments i sense que serveixi de precedent, la tal Mònica abandona el seu to agressiu i competent, es llima les ungles i dona el vistiplau a la visita entre rialles sensuals. Una atmosfera de complicitat s’obre entre presentadora i convidat. El motiu de l’entrevista referia als problemes que Guardiola va patir a Itàlia sis anys endarrere, quan se’l va acusar de dopatge injustament. Com ha dit molt bé ell, la justícia ha acabat fent justícia, tot posant a cadascú al lloc on li pertoca. I a Guardiola li pertoca estar a Can Barça i fer el que sempre ha volgut ser, entrenador.
El Pep, fill prodigi de Santpedor va sortir del Camp Nou per la porta del darrere, una porta que mai no hauria d’haver creuat. Sempre l’hem recordat, però des de la distància i sense el reconeixement que realment es mereix un jugador que, més enllà de l’àmbit futbolístic representa un model de país, un estatus de vida basat en la humilitat i l’entrega. Per tot això i més, el Pep és d’aquells que mai no enganya, que tot i les adversitats lluita fins el final d’una manera neta. Aquestes són les qualitats que l’han portat a la victòria sobre l’acusació tramesa per el tribunal d’esports italià. A diferència d’altres acusats – culpables o no – que no han resistit la massacra moral que suposa el dòping, el Pep ha sabut esperar, s’ha documentat hàbilment en qüestions jurídiques i finalment ha apel·lat a la justícia ordinària. La veritat ha hagut d’esperar sis anys per revelar-se, deslliurant Guardiola d’aquesta aventura anguniosa i amb sabor de brivallada maliciosa.

Ara i només per uns segons veig el Pep a la televisió, i hem venen a la memòria nits màgiques a Can Barça, aquell noi amb cara de nen que jugava per els altres i s’ho passava d’allò més bé. Aquell posat tens però clarivident, el caràcter d’un veterà de guerra que travessa el mig camp amb la pilota als peus mentre crida als companys que s’obrin a les bandes, la passada sempre mil·limetrada al peu, el xiclet mastegat durant els noranta minuts... L’abraçada sincera d’aquell jovenet recull pilotes amb Víctor Muñoz a les semifinals de la Copa d’Europa de l’any 1986 contra el Gotteborg al Camp Nou, o la mirada perduda d’un decebut Guardiola a la gespa de l’Olímpic d’Atenes en la final perduda contra el Milan l’any 1994. Són imatges que agradables o desafortunades reflecteixen el compromís d’aquest home, “el pare” d’en Xavi, i “l’avi” de l’Andrés Iniesta.
Ara que el tornem a tenir aquí, espero que el Pep pugui viure tranquil a la seva terra.
Pep, ets un paio ben parit.

Dijous 24, 2:35 h.

Els orígens

Tota la història de l'ECV, aquí. I en català.

Inscripció campionat d'hivern de la UdG

A la pàgina web del servei d'esports, ja hi ha penjat el full d'inscripcions pel torneiu d'hivern de la UdG. Seria bo anar posant-nos d'acord en donar les dades personals per a l'inscripció.

Els amics organitzadors van dir que es faria per internet, però tan sols han penjat un full excel que cal imprimir i dur a les instal·lacions. Estigueu al cas. Per altra banda s'ha començat a recollir els quartos per a l'inscripció.

Seguirem informant.

L'exèrcit ja disposa de la seva marca heràldica!

Estimats fans i seguidors de totes les penyes del món de l'Exèrcit de la Cinta Vermella. La nova temporada 2007-08 no podia començar de cap altra manera que no fos amb la presentació del primer escut de l'equip. La idea original de l'escut és d'Enric Castellà i la realització final ha corregut a càrrec de Gaspar Castellà. No són germans. No són cosins. Van néixer el primer un dia abans que l'altre del mateix any i cap dels dos pren èxtasi. No es poden tenir més coses en comú. Els uneix la passió per el dibuix en hores lectives i la doctrina de F.Ratzel.

Bé, podeu donar un cop d'iris a l'escut a la pàgina principal del blog de l'Exèrcit de la Cinta Vermella!

Trofeu General Blue

Com cada any des de fa 150 mil·lenis, avui es disputa el Trofeu General Blue al Quarter General de l'Exèrcit de la Cinta Vermella. Enguany, l'equip invitat pels Blau fosco-vermells és Les escopinyes amb suc, vinguts de les entranyes del Moianès i aliats amb en Son Goku per derrotar l'ECV.

L'ECV encara no ha perdut mai aquest Trofeu així que al vestidor es respira un ambient relaxat i confiat, excepte quan algú es tira un pet, que llavors sol fer pudor. En una entrevista amb l'A-18, ens ha confessat que sovint fa striptease abans d'un encontre per tal de motivar els seus companys i que no té por que un dia la violin perquè és de ferro i això no podria ser a menys que un dia tot l'equip reunís les 7 boles de drac i demanéssin un desig per convertir-la en humana.

LA directiva ha convidat, amb motiu del torneig, el cèlebre monstre Cèl·lula que avui ens acompanyarà amb la tercera transoformació. Per altra banda, el lesionat Dr. Gero acompanyat per l'ex-jugador Tao Pai Pai assistiràn a aquest partit que serveix d'acte inaugural per obrir la nova temporada 2008 de forma oficial.

No us ho perdeu, avui a les 20:00h al Quarter General de l'Exèrcit de la Cinta Vermella.
Podreu seguir-ho per ràdio Follet tortuga a 69.0 FM i via ppv a TV Satàn.

Això és tot, a prendre pel luc.

Campionat de Sant Narcís

Comunicat del Dr. Gero:
Hola amics, enguany per les festes de la nostra ciutat estimada, té lloc el Campionat de Sant Narcís que organitza la nostra estimada UdG. Y dice así:

Els dies 22 i 23 d'octubre a partir de les 9:30 del matí a Montilivi (on es troba la base d'operacions del Servei d'Esports), es realitzarà el campionat ja esmentat.
És gratuït pels socis del Servei d'Esports i jubilats de més de 90 anys i pels que no són socis o del PP, han de pagar 1 €.

De moment això és tot,
L'Exèrcit de la cinta vermella, Girona, 2007

Arrenca la temporada 07-08

Si amics, aquest any, com de costum arrenca la nova temporada de manera que n'haurem de plantar una altra, com si d'una patata es tractés.
El 3 d'octubre s'obre el periode d'inscripcions així que l'ECV ja té llestos tots els preparatius per dur a terme la seva inscripció en la dura competició de la UdG.
Com ja sabeu, l'ECV està format per estudiants de Geografia, o no i aquest any comptarem amb les incorporacions del ja anunciat Déu. Però més engrescador és encara fer pública la incorporació de la senyoreta Isabel Riera que ja és jugadora de l'Exèrcit. Tanmateix, estem pendents de donar nous noms de jugadors que s'incorporaran aquest any per combatre contra en Goku i altres equips de futbol.
Bé, esperem que espereu més esperades notícies nostres. Gràcies. Adeu.

Condol per Puerta

Des de l'Exèrcit de la Cinta Vermella volem mostrar el condol per Antonio Puerta, jugador de futbol i persona, que ahir ens va deixar a l'edat de 22 anys víctima d'uns problemes cardiovasculars sobtats.

El partit del Trofeu General Blue contra l'equip moianenc de les Escopinyes amb Suc, que havia de servir per a la presentació de l'equip, queda suspès.

Lamentem tots avui la trista notícia, però també plorem per Grècia i els seus incendis, per les revenges familiars amb víctimes innocents, per tots aquells fets que es poden evitar, o no.

Des de l'Exèrcit de la Cinta Vermella, obrim una Puerta cap al cel.

SORPRESA EN EL MÓN DEL FUTBOL

L'ECV ha anunciat aquest matí, sobre les 11, davant un pneumàtic de premsa el sonat i més que re-foll fitxatge del jugador internacional Déu. Déu és porter, defensa, centrecampista, mitjapunta i extrem, tot alhora és omnivalent i omnipresent, així ho afirma el portaveu de la seva única penya de fans, anomenada església. El portaveu i president, Papa, ha assegurat que amb aquesta nova incorporació, l'Exèrcit de la cinta vermella canviarà el seu estil de joc, deixarà de fer el clàssic 2-3-1 per fer un 1. No hi haurà entrenador i la destitució del capità Pol Vancells és ja un fet.

En la seva presentació, Déu ha assegurat que no és reencorós i que perdonarà a tot aquell qui li faci un gol i ha afegit que fins i tot, quan enxaixi un gol, automàticament s'apartarà de la porteria per encaixar-ne un altre. Es defineix com una persona no gaire corpulent però amb un gran poder de persuació i puntualitza que fins i tot aquells qui no l'hagin vist mai jugar, confiaran en la seva aportació al joc de l'Exèrcit.

Això és tot de moment, gràcies per la seva pèrdua de temps, que els bombin. Jesus is my homeboy.

Ritmes i composició migratoris. Les xifres d’un fenòmen complex.

A l’article de la revista “L’Avenç” de Martí Marín Corbera, professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, es desmenteixen alguns dels tòpics sobre l’immigració rebuda a Catalunya al llarg de segle XX.

Tal i com avança el títol de l’article, es para especial atenció als episodis migratoris, en la causa, el volum i la procedència, per poder demostrar-ne la seva complexitat, i matisar la simplicitat i l’homogeneïtat amb que, sovintment, són explicades les conseqüències d’aquests fenòmens.

Martí Marín Corbera comença el seu article citant algunes de les idees que han quedat en el conjunt de la memòria catalana respecte a la immigració rebuda en època franquista. Van arribar a Catalunya en aquell període més d’un milió i mig d’immigrants, provinents majoritàriament d’Andalusia, que es van instal•lar a diferents pobles del cinturó barceloní. Després de citar aquestes dades generals, dóna a conèixer un seguit de conclusions xenòfobes sobre la percepció de la població catalana respecte el fet migratori de la resta de l’Estat espanyol.

Els immigrants que van arribar a Catalunya ho van fer perquè a casa seva no tenien l’oportunitat de prosperar. El que tenien en comú aquesta gent que va arribar a Catalunya, no era la voluntat d’acabar amb la identitat catalana -d’això ja se n’encarregava particularment el Règim Franquista-, era la condició de nouvinguts en condició precària, que volien millorar la seva situació sociolaboral, i que van trobar, en l’actual àrea metropolitana de Barcelona, el lloc menys dolent on trobar una estabilitat que va costar d’arribar. Cal tenir en compte que durant els primers anys del franquisme, durant la postguerra més crua i immediata, el Règim Falangista va intentar evitar els èxodes rurals, ja que la seva ideologia era antiurbana, perquè a les ciutats s’hi trobaven el proletariat i la burgesia, i la primera necessitat del país era donar aliments a la població. Així doncs, podríem considerar les migracions produïdes als anys 40 com un acte de rebel•lia.

L’impacte que van produir sobre les ciutats catalanes els intensos fluxos migratoris potser van fer créixer de manera desorganitzada algunes ciutats pròximes a Barcelona, però les ciutats que no assolien els llindars d’industrialització suficients van patir un estancament i van perdre posicions dins el rànquing de ciutats urbanes d’on havien format part el primer terç del segle XX. Mentre Barcelona i el seu cinturó industrial creixien, les províncies de Girona, Tarragona i Lleida perdien població. Cal esmentar també la diversitat de llocs de procedència de la població, i desmentir que tots els que arribaven venien del sud d’Espanya. De fet, bona part de Catalunya, la més rural, era terra d’emigració cap a les ciutats, pels mateixos motius pels quals ho feien els que venien de més enllà de l’Ebre.

A partir dels anys 60, amb l’arribada dels tecnòcrates al govern Franquista, es deixa de posar traves a les migracions camp-ciutat i es canvia la percepció cap la ciutat i la indústria. A més, s’aposta pel turisme. És a partir d’aquests moments quan es diversifiquen els llocs d’arribada de la immigració i comencen a créixer altres ciutats que fins llavors no havien apostat, o no havien pogut apostar, per la indústria.

Un altre aspecte que s’analitza són els ritmes, els volums de fluxos migratoris, que s’havien produït. Sovint parlem de xifres globals, però per analitzar l’arrel del procés cal tenir en compte una sèrie de variables que poden fer canviar percepcions no matisades. Sembla ser que la migració rebuda per Catalunya va ser progressiva des de principis de segle accentuant-se a mitjans dels anys 40 i a principis dels 60, però aquesta accentuació es deu al fet que els immigrants que arribaven ho feien en condicions molt precàries, sense lloc on viure, havent de construir-se a les afores de les ciutats les seves vivendes irregulars, irregulars com la seva situació legal. Molts no van passar pel registre municipal fins que van aconseguir un contracte laboral, ja que podien ser repatriats als seus pobles d’origen. Això fa que hi hagi, a les xifres oficials, un volum més acusat d’immigrants en els anys on es Espanya es va obrir a la industria i el turisme.

Per arribar a unes conclusions significatives o conseqüències cal estudiar el cas de la immigració catalana, en un context reduït, en uns nivells locals o comarcals, ja que així serà quan podrem donar una millor dimensió a tots els aspectes que sorgeixen de l’arribada de gent de fora.

Si al segle XX el cinturó barceloní va rebre una gran afluència d’immigrants provinents de la resta de províncies de l’estat, al segle XXI, Catalunya, i la resta de països postindustrials, o del primer món, reben una immigració provinent d’una gran diversitat de punts de la geografia mundial. A nivell particular, valorant les relacions socials que ens envolten dia a dia, ens trobem amb que un bon nombre d’amics i coneguts tenen els orígens fora de Catalunya, però això no ha de ser una distinció, ha de ser percebut com a un enriquiment sociocultural. El mateix passarà amb els immigrants actuals que arriben i decideixen quedar-se a Catalunya, sempre i quan prevalguin els valors de la tolerància i el respecte.